I a qui no li agradi que s’hi posi fulles!

El otro dia una mujer.
Pero ayer no. Ayer me fui a dormir con una imagen. La de mi amiga sonriendo. Él había vuelto de Roma.
Y después de muchos días, ella me dijo que era feliz...

Ha llegado otro rumor alrededor de las 7:11 pm 2 leyendas

I a qui no li agradi que s’hi posi fulles!

El otro dia una mujer.
Pero ayer no. Ayer me fui a dormir con una imagen. La de mi amiga sonriendo. Él había vuelto de Roma.
Y después de muchos días, ella me dijo que era feliz...

Ha llegado otro rumor alrededor de las 7:11 pm 2 leyendas

Estàs despert? (Glups!)

El otro día una mujer. La misma.
Vino a buscarme allí donde estaba. Charlamos un poco, hablé de mi, cosa rara, intenté que me hablase un poco de ella. Hasta aquí normal. Nos fuimos a su casa. Charlamos más, fumamos más, nos besamos, etc...
Ahora sigo con la duda. Bueno, con una duda. ¿Debo llamarla? ¿No?
Nunca me ha gustado hacerme pesado, y una de las cosas que mejor puedo aceptar es un mejor que te vayas ahora antes de imaginarme que opinan de mi que soy un pesado. Siempre he creído sobrar en todas partes, y no me gusta.
Evidentemente me gustaría volver a hablar con ella, escucharla, saber por donde le duele, etc, pero soy una persona tirando a tímida, incluso arisca, y nunca sé lo que se espera de mi.
Ella dio un paso, del que se que no estaba completamente segura, pero me parece que es bastante mas echada p’alante que yo, que tiene las cosas bastante mas claras (por lo menos en algunos aspectos de la vida. En otros está tan perdida como yo o eso me pareció...) Ahora me parece que debería darlo yo, pero hay posibilidades de encontrarla “por casualidad” en alguna fiesta de estos próximos días, pero no quisiera que pensara que solo quiero verla de noche. Me gustaría saber que piensa de muchas cosas, si le gusta hacer cosas que a mi me gustan... quizá de aquí pueda sacar una amiga más (y con los años una gran amiga, cosa bastante difícil si me ha costado ocho años presentar a las tres que ya tengo...)
Necesito una señal, o un libro de instrucciones o alguna cosa parecida...

Ha llegado otro rumor alrededor de las 10:15 pm 2 leyendas

On vas? A Santa Coloma?... (1.4)

Fa molt de temps em va dir que si seguia escrivint m’oferia casa seva per viure-hi. Jo no sabia ni que érem amics. Ni que opinava que era capaç de dir frases brillants cada dia.
Fa molt de temps, diuen les males llengues, li robava l’entrepà al pati de l’escola. Jo no ho recordo, la meva vida sempre passava per una mala època.
Vivia la seva vida. Una vida de la que jo no en tenia ni idea. De tant en tant la veies o deixaves de veure-la durant molt de temps. Arribava on érem, bevia, parlava, callava, observava, desapareixia...
Amb els anys vaig aprendre a tractar a les dones, i en gran part gràcies a ella. Era una de les poques dones que parlaven amb mi.
Sempre em sorprenien les seves decisions, les seves parelles, la constant perfecció del seu pentinat, que després d’haver-la abofetejat encara parles amb mi.
Va arribar a ser una obsessió per a mi intentar esbrinar perquè parlava amb mi, amb l’alcohólic, el “macarrilla” trist i brut...
Amb els anys em va servir d’excusa per enamorar la que va ser la meva dona. I amb els anys m’ha ajudat a passar la depressió de deixar-ho amb ella. M’ha obligat a fer coses, m’ha pres el pel tot el que ha volgut, i jo a ella, em plorat, hem rigut, ens hem emborratxat i hem creat mons paralels per tocar la pera als freaks que trobà vem als bars.
M’ha explicat la seva vida, ha escoltat la meva, m’ha mirat amb aquells ulls grans i profunds que té, m’ha deixat que li digués el que pensava d’ella, m’ha dit les veritats quan les necessitava i no quan les volia sentir...
D’ella no n’he estat enamorat, peró gairebé. Va ser una sensació estranya, un voler peró saber que no devia, no voler enganyar-me fent-me creure a mi mateix que ella era el que necessitava. I s’en va adonar.
Moltes vegades, mentre parlo amb ella imagino el que podria ser viure junts. I diumenge tindrem un simulacre de vida familiar. Ella, jo i els meus nebots. Tots quatre passejant pel carrer com si fóssim una famà­lia.
Espero que sigui un diumenge de sol, sense vent, per poder anar a la rambla a passejar i fins i tot fer un cafè mirant la platja amb el carro del petit i el gran corrent per allà i donant la tabarra. No recordo haver-la vist mai a la platja amb llum de dia.
I després anirem a dinar tots dos. El que no sé és on, i coneixent-la menjarem bé, molt bé.
Em va dir fa molt de temps que si seguia escrivint em deixaria viure a casa seva tot el temps que volgués. La resta de la colla deien que escrivia per lligar, no feien gaire cas del que els deixava llegir. Ella té guardats papers que, crec, jo no tinc, té parts de mi que jo no tinc. Diu que una vegada, pel seu aniversari, vaig marxar del bar i vaig tornar amb uns quants papers plens de poemes. Jo no ho recordo. Ella els té guardats...
Si que recordo el seu vestit vermell, un de vell (o potser hauria de dir antic?). La feia destacar dintre del grup, i un cop a tocar entenies perquè. I no tot era per l’escot. Se la veia suau, agosarada, segura, juganera...
I ara encara m’ho sembla.
Quan es pinta els ulls és capaç de fer servir vint-i-cinc milions de colors (exagerant una mica) i que no ho sembli, es pinta els llavis amb pinzell i es pentina amb les mans.
Fins i tot els anells li fan joc, sempre, amb alguna coses, ja siguin els mitjons o la samarreta o la bufanda.
És forta, molt forta, tot i que no ho sigui, o no ho vulgui creure. Suporta coses que jo no podria. La seva memòria es sorprenent. Recorda coses que no hauria de recordar, o que són inùtils, o que jo ni recordo haver-li explicat i en canvi és incapaç de recordar el nom del guitarrista dels Stones.
Ultimament he decobert el plaer de passar la mà pel seu cap. El cabell curt i engominat fa pesigolles al palmell i entre els dits. I a sobre sé que a ella li agrada. M'ha retornat la sensació de tocar la gent. d'abraçar, de fer petons, d'acariciar esquenes i espatlles, de passar dos dits per la galta o bufar un coll...
Riu molt, i riu amb ganes. I amb molts tons diferents. Té un riure de nena petita, un altre de bar cool, un altre d’anar passejant pel barri, el de les anècdotes de família...
I un somriure...un somriure que t’obliga a parlar una mica més perquè no el perdi, ample, temptador, fins i tot viciós.
I escriu amb molts punts, i son importants, i volen dir, gairebé sempre, més que les lletres...
Sempre diu que quan s’enfada és insuportable. Algun dia s’enfadarà amb mi i ho veure, peró per ara no m’ho crec. La vegada que més enfadada l’he vista a ser quan va descobrir que no em fixo on poso els peus ni les mans, que vaig xocant amb els mobles, i encara vam acabar rient. I això que diu que no és de riure gaire.
Vaig descobrir fa poc que en ella tinc una amiga. No ho sabia. I ara parlo més amb ella que fumo. Si vols saber alguna cosa de mi el millor que pots fer es preguntar-l’hi a ella.
Segurament jo no ho recordi...
I tampoc sigui capaç de dir una frase brillant...

Una guerra hauries de passa tu, xitxarel·lo.

Siento la absurda sensación de necesitar beberme trescientas birras consecutivas.
Bueno, a la que lleve diez o doce estaré alcoholizado perdido, pero a la que lleve seis o siete estaré pobre, con lo que se convierte en el limite...
¿Porqué? Porque estoy muerto, cansado y reventado. Porque hoy he movido a mano, y no exagero, 20 toneladas de latas de bambú en conserva. Y eso revienta, y mucho.
El único consuelo es que mientras cargaba escuchaba música de la buena y me siento dentro de una canción de Springsteen. Y eso me gusta.
Me duele horriblemente la espalda, con lo que evito mi manera de ser habitual, la autocompasión y el cinismo. Y me relaja. El hecho de no poder moverme si me paro un rato incluso me parece agradable. Sanador al modo oriental.
Dentro del dolor físico el mental desaparece. O como decía aquel, mientras no tienes para comer no buscas con quién compartirlo.

No fumis tant, que és molt car..

El otro día, una mujer.
¿La conozco? ¿Sé algo de ella? No. ¿A que se dedica? ¿Sus horarios? No. Su nombre y poco más.
¿Me parece interesante? La primera impersión, si. Tiene un puntito de r’n’r actitud que me parece excitante.
¿Ella que piense de todo esto? No lo sé. Ni la más remota idea...
¿Se repetirá? Algo dentro de mi dice que no. Imagino que me besaba porque se lo encontró, no porque quisiera.
Lo que me gustaría, en general, sería hablar con ella, saber cosas. Necesito conocer gente nueva, que no tenga nada que ver con nada que ya conozca, que se mueva por otros sitios...
No quiero encontrarla un día por la calle y decirle ¿quieres venir al cine el sábado? Me parece que no es la manera. No tiene dieciocho años, tiene la edad en que me parece que están más divertidas.
No se si ella querrá ir al cine. No sé si será ácida como la imagino. No se nada. Básicamente tengo una duda que, basandome en mi vida anterior y que quiero dejar de perder posibilidades por cobarde... Seguramente, si se me ocurre, el día que la vea le diré algo.
¿La respuesta que imagino? El no, pero que narices, esta vez lo probaré. No tengo nada que perder. Si es que no la conozco de nada...

Ha vingut la noia dels ferros... (2.3)

Els seus cabells llargs han estat allà durant molts anys. Acompanyant les meves borratxeres, les meves tonteríes, la meva falta d’interés per tot, el que ella anomenava el meu nihilisme...
Moltes vegades he sentit la seva veu quan era realment l’únic que em venia de gust sentir. Altres vegades no l’he sentit, peró després era allà per escoltar com em volia morir.
Escriviem junts buscant una explicació al que ens passava pel cap, buscavem una sortida a la densitat dels carrers. Vem arribar a confondre les nostres paraules. Viviem una doble vida que molt poca gent coneixia i saludavem pel carrer i no per simpatia. Evidentment m’en vaig enamorar. Quan em vaig enamorar d’una altra dona ella va ser qui va escoltar totes les meves tonteríes i
babejades. I després va soportar amb l’unic somriure que l’hi vaig sentir en molt de temps que no l’hi fés cas, que no m’en adonés que estava embarassada i que va tenir una filla. Quan vaig tornar sól i trist ella encara era aquà­. I jo em vaig buscar una altra amiga.
M’he quedat moltes vegades embaladit mirant com parlava amb d’altres, escoltant com recitava poemes, he rigut molt veient-la discutir amb la seva mare, he plorat més d’una nit que erem de bars i l’he fet tornar cap a casa mentre cridava i desbariava sobre la meva vida...
He intentat fer-li saber, sense paraules i sense fer res, com sóc realment, que em passa pel cap, perqué en callo la vida...
He provat d’entendre la seva i fer-li saber que em tindrà al seu costat quan ho necessiti, peró crec que no m’en surto.
Fins i tot he agafat a la nena pel carrer, i a mi les criatures...
Moltes vegades l’he obligat a fer coses que no li venien de gust i fins i tot m’he apuntat a festes on no era convidat. Moltes vegades la meva soledat ha fet que s’estigués amb mi i no amb gent més interesssant.
M’ha descobert poetes, cantants, llocs, pel.licules, gent, formes de pensar, parts de mi, subtileses amb les paraules.
Alguns dels seus poemes m’han fet pensar, altres m’han fet creure que hi havia coses que no existien. Alguns dels seus poemes els tinc guardats i ella no ho sap. Tinc centenars i centenars de papers que vam escriure junts.
La primera cosa que vam escriure junts no la tenim cap dels dos, peró l’original del que considerem la primera la tinc jo.
Moltes vegades m’he sorprés amb paraules que escrivia i el lloc en les escrivia. Jo vomitava paraules i em feia l’efecte que a ella li lliscaven dels dits, suaus i adients tot i reflexar odi, desesperació, tendressa mal disimulada i fàstic.
Ara ja no escrivim junts. Jo ja no escric. Ara callo durant hores, obsessionat amb els records, mentre ella intenta distreure’m. I gràcies a Dèu encara recita poemes, encara deixa que m’enfoti dels seus nous amics, encara m’ensenya coses noves.
És una de les meves obsessions, apendre coses noves, descobrir que hi ha al meu voltant, peró sense tenir contacte amb gent.
Jo no trobo plaer en coneixer gent, peró sembla que ella tingui un poder extrasensorial per fer-ho. Jo vaig incomunicat pel carrer. Ella duu una mena de
somriure intern que fa que la gent somrigui quan passa.
Dins la meva familia té detractors. Jo entro a casa seva com si fos la meva. A casa meva només hi ha esta dos o tres cops. I és de les persones que més vegades hi ha estat.
Tenim bromes privades, montem espectacles absurds pel carrer, deixem sortir l’ironía que portem dins, no respectem a res ni a ningú. Ella es tràgica, jo sóc un diablet que demana conya i mala baba. Ella sap parlar sent hipócrita i simpàtica amb gent que no li cau be, jo no paro de dir barbaritats i quan parlo invento teoríes o dic el que penso pel broc gros.
Molts cops dic coses només per fer-la emprenyar, perqué em sembla divertit veure-la emprenyada. I mai descobreixo per mi mateix quan està trista o necessita un café o una abraçada. No sé distinguir mai el seu estat d’ànim.
Ella m’ho veu de lluny.
És tendra quan vol, és divertida, ràpida, és constant dins l’inconstància.
Té unes cames que Déu n’hi dó. Els seus ulls son profunds, com per fer-hi un llit i quedar-s’hi a viure. Les mans, sempre amb anells, es mouen davant teu intentant hipnotitzar-te. Li quedarien molt bé unes sabates amb tacons, peró no en porta, prefereix les planes de puntera rodona.
Resumint, amb la meva habitual capacitat de síntesi, es la meva amiga. I n’estic agrait.

ha llegado otro rumor alrededor de las 6:34 PM 1 leyendas